l’opinió a tots nosaltres. Sovint la nostra resposta era considerar-la apropiada (o fantàstica, segons els casos), potser amb algunes observacions menors sobre la idoneïtat per un curs amb un nombre elevat d’estudiants, o altres qüestions del mateix estil.
Molt sovint, en retrobar-nos abans de l’inici del curs en Manuel proposava canviar de “tema, lloc i problema”, i no tenia sentit oposar-s’hi perquè oferia igual o superior interès. Amb el temps, els professors vàrem entendre que quan mostràvem l’acord amb la proposta, massa aviat i sense recances intel·lectuals, en Manuel pensava immediatament que, si tan clara teníem la idoneïtat del problema plantejat, era perquè imaginàvem que “sabíem” la resposta i la manera d’afrontar-la i, això, era contraproduent. Ens volia “dubtosos” perquè volia que penséssim en el problema i no que apliquéssim la “solució” que podíem tenir al

cap. I aquesta, també era una altra lliçó.
Manuel Solà volia que els professors volessin pel seu propi compte, que s’arrisquessin en l’enfocament dels problemes i ho celebrava quan podia ser reconegut d’alguna manera en els resultats. Però també sabia mostrar-te els límits i les orientacions conceptualment errònies que algunes propostes ensenyaven.
De tot hem après. També de la seva actitud propera i vitalista especialment evident en ocasió dels viatges i els dinars que sovint remataven els cursos. Asseguts ara a la taula de la conversa, aquesta era propera i distesa, girant sobre la política -i no pas la urbanística-, el futbol -òbviament el Barça-, alguna tafaneria i les bromes que cadascú aportava -i en això, no hi havia tantes diferències-. / Barcelona