Asseguts al voltant d’una taula, els professors del curs sobre el Projecte
|
|
Urbà desplegàvem alguns dels exercicis ja corregits, disposats a explicar les raons que justificaven la valoració que n’havíem fet.
A en Manuel, li agradava començar pels millors de cada grup per poder discutir els plantejaments de professors i alumnes que, cada un d’ells, mostrava més evidents quan més suggeridores fossin les propostes. Per als professors era un examen en tota regla però, alhora, una lliçó sempre que tinguessis l’ànim autocrític despert que et permetés entendre, en tot el seu abast, els seus comentaris .
Un segon moment que recordo com a molt expressiu de la seva actitud intel·lectual és la preparació del tema del taller. Manuel Solà proposava un “tema”, un “lloc” o un “problema”, normalment les tres coses alhora, i ens demanava
|
|
l’opinió a tots nosaltres. Sovint la nostra resposta era considerar-la apropiada (o fantàstica, segons els casos), potser amb algunes observacions menors sobre la idoneïtat per un curs amb un nombre elevat d’estudiants, o altres qüestions del mateix estil.
Molt sovint, en retrobar-nos abans de l’inici del curs en Manuel proposava canviar de “tema, lloc i problema”, i no tenia sentit oposar-s’hi perquè oferia igual o superior interès. Amb el temps, els professors vàrem entendre que quan mostràvem l’acord amb la proposta, massa aviat i sense recances intel·lectuals, en Manuel pensava immediatament que, si tan clara teníem la idoneïtat del problema plantejat, era perquè imaginàvem que “sabíem” la resposta i la manera d’afrontar-la i, això, era contraproduent. Ens volia “dubtosos” perquè volia que penséssim en el problema i no que apliquéssim la “solució” que podíem tenir al
|
|
cap. I aquesta, també era una altra lliçó.
Manuel Solà volia que els professors volessin pel seu propi compte, que s’arrisquessin en l’enfocament dels problemes i ho celebrava quan podia ser reconegut d’alguna manera en els resultats. Però també sabia mostrar-te els límits i les orientacions conceptualment errònies que algunes propostes ensenyaven.
De tot hem après. També de la seva actitud propera i vitalista especialment evident en ocasió dels viatges i els dinars que sovint remataven els cursos. Asseguts ara a la taula de la conversa, aquesta era propera i distesa, girant sobre la política -i no pas la urbanística-, el futbol -òbviament el Barça-, alguna tafaneria i les bromes que cadascú aportava -i en això, no hi havia tantes diferències-. / Barcelona
|
|